Demane a la Faz Divina estar sempre en Alacant
en la nit de San Joan i tenir coca en tonyina,
sistelleta de bacores i vi de la condomina.
...
¡Coca en tonyina!… primeta… despres que ja ha reposat,
s’asentat la fritangueta, i la pasta, clevillá
sembla eixos bancals de L’Horta que se queden cuartechats
después que’ls rega la dula i el sol nostre els va apretant.
¡Coca en tonyina!… La ceba doraeta, no cremá la tonyineta
de tronc en son punt de desalá i els pinyonets asomanse
grasiosos per un costat.
¡Coca en tonyina! Que es talla en gavinet afilat
i en tiretes apropòsit per a poder-la agarrar,
cuidant que no se desgrune, en tots els dits de la má.
¡Coca en tonyina!… famosa d’abolengo patriarcal, que ja
m’aguela tenia un cuadro, qu’era un encant, en una coca
en tonyina… ¡com si estaguera parlant!
Pues eixa coca en tonyina, verdadera, alicantina qu’en la
olorosa foscor del modest aparaor guarda el bon alicanti
per a ferse un got de vi al festechar la nit gran de fogueres
i de trons, diu també qu’es Alacant
¡la millor terra del mon!
